Francescroma - New pages [en]

Nacionalisme i esport

Froma — Thu, 25 Oct 2012 08:05:53 GMT

Froma: Created page with ' Fonts: http://www20.gencat.cat/docs/bsf/01Departament/08Publicacions/Ambits%20tematics/Civisme/01serramoret2009/premi_serra_moret.pdf'

Fonts:
http://www20.gencat.cat/docs/bsf/01Departament/08Publicacions/Ambits%20tematics/Civisme/01serramoret2009/premi_serra_moret.pdf

Razones que justifican la diversidad en sociología

193.147.210.219 — Wed, 07 Dec 2011 11:57:13 GMT

Froma:

'''Raons que justifiquen la diversitat en sociologia'''

La sociologia de la diversitat entén la diversitat com un imperatiu polític i sociològic sense cap anhel de totalització.

La sociologia de la diversitat uneix dos vessants que no es comunicaven entre elles en el si de la sociologia: el sociològic i el polític.

Existeixen dos tipus de conductes diverses: les malsanes i les saludables.

La sociologia de la diversitat opta per l'estudi de la correcció de les conductes malsanes.

S'opta per la diversitat saludable. Per aquelles conductes que a més de no perjudicar, beneficien a la societat, en termes de principis democràtics i d'exemplaritat ètica.

Les primeres teories sociològiques de la desviació biologitzaven les conductes desviades. Amb el pas del temps es va considerar que el subjecte desviat era un individu socialitzat i, amb la Nova Criminologia, l'origen de la desviació es troba en la pròpia socialització. La desviació esdevé així una forma de resistència política contra la iniquitat. La desviació és una conducta política pròpia d'un ciutadà políticament conscienciat.

D'aquesta manera, la desviació es transforma en una conducta saludable.

Les conductes que no facin mal ni perjudici a ningú, que abans eren etiquetades com a desviades, passen a ser conductes diverses i saludables.

'''Sociologia de la diversitat'''

La sociologia espanyola no va dedicar tant interès a la desviació. Per tant, no es pot parlar de la seva mort. En tot cas, el seu decès es deu al pla Bolonya.

En sociologia les conductes desviades havien substituït les anomenades conductes perverses (per influència de la psiquiatria). I anteriorment la perversitat havia substituït la malignitat (pecat).

Parlar d'un acte pervers és fer referència a actes no naturals, però segregat de la conducta que marquen els codis socials. En aquest sentit, la perversió és una emancipació de la natura.

Existeix una sociologia de la diversitat com a sociologia de

* les absències
* les emergències

Per poder parlar del sorgiment d'alguna cosa, de Sousa proposa cinc criteris:

* Experiències de coneixements
* Experiències de desenvolupament, treball i producció
* Experiències de reconeixement
* Experiències de democràcia
* Experiències de comunicació i informació

Aquests cinc criteris es compleixen per a la sociologia de la diversitat.

.

De la desviació i de la diversitat

193.147.210.219 — Wed, 07 Dec 2011 11:15:32 GMT

193.147.210.219:

'''Teoria de la disuació'''

Existeixen unes mesures instrumentals que anul·len teòricament i impedeixen o contrarresten a la pràctica les conductes desviades.

Cal aplicar la llei de manera severa, segura i ràpida. En el fons els subjectes socials calculen les seves conductes racionalment.

Una teoria alternativa planteja que la llei és un instrument que serveix per als interessos de grups específics.

El delicte està a mans dels qui detenten el poder (defineixen el delicte i construeixen la realitat). La realitat social, a més de construïda, està marcada per uns quants agents que posseeixen el poder. Les persones que no l'assumeixen i contesten la llei, incorren en conductes delictives.

El fet que determinats subjectes socials a través de les seves accios exerceixin control social no els eximeix de què practiquin conductes desviades. Els controladors socials es converteixen així en un tipus de desviats molt especials: desviats de gran poder. L'important és demanar qui són els controladors i no qui són els desviats.

La desviació com a objecte d'estudi s'ha convertit en una falàcia sociològica basada en tres principis:

* Generalització: les conductes desviades varen ser analitzades de manera uniforme (teoria no validada empíricament)
* Universalització: aplicació d'una lògica descontextualitzada (tampoc validada empíricament)
* Esencialització: generada pel despreniment teòric de la història.

--> Les conductes desviades no responen a l'esquema GUE (generalització, universalització, essencialització) que la sociologia de la desviació va introduir en les seves reflexions teòriques sobre el "descentrat".

La sociologia de la diversitat també ha de tenir en compte la regulació.

[[Razones que justifican la diversidad en sociología]]

-

El finiquito de la desviación y de la conducta desviada

85.58.141.182 — Mon, 14 Nov 2011 13:41:36 GMT

Froma:

'''El Finiquito de la Desviación y de la conducta desviada'''

La defunció del concepte de desviació el situa Sumner al Regne Unit al 1975.

Si la conducta desviada és una qüestió ideològica, no té sentit parlar de desviació.

Lemert, des de la teoria de l'etiquetatge, parla de la desviació primàrioa (transitòria) i la desviació secundària (permanent).

Merton parla de les cinc possibles formes d'adaptació:

* Adaptació per conformitat
* Adaptació per innovació
* Adaptació ritual
* Adaptació per retirada
* Adaptació per rebelió

(Segons Nieto, només es pot parlar d'adaptació social en els casos de l'adaptació del conformista i l'adaptació del ritualista.)

Garfinkel i l'etnometodologia consideren que l'objectiu de la ciència és estudiar els mètodes que fa servir la gent per donar sentit i construir la realitat.

D'aquesta manera, la sociologia es converteix en una construcció de la vida quotidiana.

El problema és que l'etnometodologia no estudia el poder que hi ha al darrere de la construcció de la realitat.

Una altra mirada de la desviació és la que ofereix la '''''Nova Criminologia''''':

* ''La Nueva Criminología'' de Taylor, Walton i Young

La Nova Criminologia pretén estudiar alhora l'estructura, el procés i la cultura com a parts d'una dialèctica contínua.

Segons la seva visió, la desviació és normal, perquè les persones s'esforcen conscientment per afirmar la diversitat humana. Ara el que cal és crear una societat en la que la realitat de la diversitat humana no estigui sotmesa al poder de criminalitzar.

Sumner també parla de la mort de la sociologia de la desviació tenint en compte les obres

* ''Criminología crítica'' de Taylor, Walton i Young (edt.)
* ''Resistance throught Rituals'' de Hall i Jefferson

La primera prescindeix de la desviació com a element d'anàlisi.

No tracten els individus desviats: veuen que existirà una nova societat que ens alliberarà de la desviació criminal (són neomarxistes).

Més que de desviació parlen d'excessos.

El problema que plantegen és el de la regulació (com es creen noves regles?).

La resposta és que les regles es creen en un procés materialista i històric.

La segona obra confirma l'abandonament del concepte de desviació i de persona desviada, però parteix de punts de vista teòrics diferents.

Per a ells, les subcultures en general es poden interpretar com a resolucions de problemes imaginaris que són fruits derivats de les relacions socials contradictòries.

La desviació, en la teoria i en la pràctica, s'ha d'entendre com una ideologia o una pràctica ideològica.

----

En resum: la sociologia de la desviació va ser una errada teòrica. Caldria haver parlat més d'una sociologia de la censura.

Tot això fa que Sumner aposti per canviar el significat del terme ''desviació'' i tots els que en deriven.

Si el segle XIX va suposar l'assentament del capitalisme i del control social, la ''nova criminologia'' es va lligar al desprendiment del control, de la regulació i del capitalisme. El seu paradigma va ser l'emancipació.

[[De la desviació i de la diversitat]]

-

Acción desviada, conducta desviada y alteridad

Froma — Wed, 02 Nov 2011 16:09:45 GMT

Froma:

C. Sumner (''Sociología de la desviación. Un obituario'', 1994) situa el naixement de la '''sociologia de la desviació''' al 1895 quan Durkheim publica les Regles del Mètode Sociològic.

El primer llibre de text que en parla es publica al 1957

També situa la mort d'aquesta disciplina al 1975.

'''Durkheim''' veu en l'anomia el germen de la desviació, que es manifesta en distanciaments de la norma social, que és infringida.
La desviació no és la diferència, però tampoc un delicte: es troba entre ambdues.

* '''Diferència''': una anomia mal vista socialment, però que es tolera

* '''Delicte''': No té un contingut universal, sinó que és una manifestació del sentiment col·lectiu en un temps i lloc concrets.

* '''Desviació''': té una certa dosi d'anticipació i els desviats tenen una certa actitud visionària.

Per a Durkheim,

- Els subjectes que es desvien de la norma es tornen patològics (anomalies psicològiques o morals)

- la gestió de l'estat anímic i moral de la societat es fa mitjançant estadítiques

- La llei és el garant del sentiment col·lectiu (que està més enllà dels sentiments individuals)

- La sociologia -com a ciència- es desvincula del compromís polític.

Als anys 50 als Estats Units es comença a acceptar que existeix una sociologia de la desviació: al 1957 Marshall Clinard publica ''Sociologia de les conductes desviades''.

Alguns autors distingeixen entre conducta desviada i acte o acció desviada.

La conducta desviada per a aquests autors consiteix en la violació d'algunes normes col·lectives. L'acte o acció desviats corresponen a la conducta qu ed'alguna manera es proscriu.

Per a Clinard són desviacions les conductes que representen un nivell suficient de desaprovació i que, a més, excedeixen els límits de tolerància d'una ''comunitat'' donada.

Altres autors, com Sagarin consideren la desviació com el conjunt de condicions, persones i actes o accions que la ''societat'' devalua. Aquí l'important és la societat i no la comunitat.

Mentre Clinard parla de tolerància, Sagarin ho fa d'un acte devaluat.

Aquí apareixen conductes conformistes i conductes rebels.

A més, les conductes desviades -com les conductes de les persones d'altres cultures- es basen en l'alteritat: l'alteritat de les conductes desviades es transforma en inferioritat.

Mentre els salvatges són elements caracteritzats per l'alteritat, inferioritat i exterioritat, les conductes desviades són alteratives, inferiors, però interiors. En comú tenen que estan al marge del sistema social (són perifèrics).

Els alters desviats interns seran estudiats per la sociologia i els alters salvatges externs són estudiats per l'antropologia. (L'antropologia es va desfer ràpidament del terme salvatge, mentre la sociologia no va fer el mateix amb el concepte de desviat).

Mentre la sociolgoia de la desviació va adoptar criteris universals que uniformitzaven i homogenitzaven conductes, l'antropologia social va adoptar criteris particularistes que varen uniformitzar i homogenitzar característiques, codis i pautes culturals.

En canvi, per a Durkheim la desviació (anomia) feia progressar la societat --> eren conductes socialmente funcionals que feien modificar les societats.

Tot i que Durkheim acceptava la desviació social, no per això donava a les persones desviades la categoria de normalitat. La desviació el que fa és fer inferior al desviat, en fa un alter inferior. (En canvi, des de la sociologia de la diversitat, els alters tenen dret a ser tractats com un igual).

Les conductes que es qualifiquen de desviades no tenen res en comú (per exemple, la violació i l'homosexualitat formaven part de conductes sexuals desviades).

A més a més, aquestes conductes desviades varen ser vistes com a figures de llibertat.

El que tenen en comú les conductes desviades és que suposen un ''estigma'' (Goffman).

Un cop estigmatitzat, el subjecte no necessita res més per perpetuar l'estigma; fins i tot, un cop arruïnada la seva identitat la normalització del subjecte estigmatitzat esdeve impossible.

Preves considera que la permanència enquistada de l'estigma no es pot aplicar a tot tipus d'estigmatització, com passa en el cas dels intersexes.

Plummer parla d'un itinerari d'adaptació a l'estigma amb 4 etapes (estratègies): negació, tractament, neutralització i adaptació.

La desviació recull tot un seguit de pràctiques i conductes que se separen de la norma social.

Gagnon i Simon parlen de tres categories de desviació sexual: normal, patològica i innominada.

De fet, l'estudi de la desviació (els manuals de sociologia de la desviació) han sobredimensionat unes formes de desviació i menystingut o omès unes altres (per exemple, el carterista i la delinqüència econòmica de gamma alta).

* Les conductes individuals són més presents que les protagonitzades per grups organitzats.

'''L'Escola de Chicago'''

George H. Mead trenca amb el positivisme imperant i l'ús d'estadístiques.

Els subjectes construeixen realitat mitjançant la seva ''mind'' (esperit).

Amb l'escola de Chicago la desorganització social perd pes a favor de la diferenciació social. Chicago rep molts immigrants i aquest context els fa adonar que la conducta diferent no és una conducta necessariament desviada (és una manifestació d'unes pautes culturals que són diverses).

Acceptar el valor universal de la norma no té cap sentit.

Sutherland - concepte d'associació diferenciada (p. 59-60).

* Les conductes delictives no estan determinades ni per la biologia ni per les característiques psicològiques derivades de la biologia.
* Els delictes i la desviació s'aprenen
* L'aprenentatge no es produeix en subjectes aïllats
* L'aprenentatge apareix en la interacció del subjecte amb altres subjectes
* El delicte s'aprèn en el grup més proper al subjecte
* S'aprèn aquesta conducta a causa d'uns motius, impulsos, racionalitzacions, actituds i tècniques.
* Una persona es fa delinqüent si interpreta que això lidóna algun benefici si viola la llei

Aquest concepte es relaciona amb el principi de Thomas: si els subjectes defineixen la situació com a real, aquesta és real en les seves conseqüències.

El plantejament de Thomas s'oposa a l'evolucionisme unilineal de Tylor i Morgan:

* Tylor: totes les religions segueixen una mateixa evolució.
* Morgan: salvatgisme, barbàrie i civilització

Thomas tampoc no accepta el determinisme geogràfic (que marca les etapes evolutives).

En rebutjar aquestes idees, Thomas s'acosta al particularisme històric de Boas (antropòleg).

[[El finiquito de la desviación y de la conducta desviada]]

--

Sociologia de la diversitat

Froma — Wed, 02 Nov 2011 15:21:09 GMT

Froma:

'''''José Antonio Nieto

'''''Sociodiversidad: planteamiento de la sociología de la diversidad'''''

Nieto considera que les notes del capítol primer serveixen per fer el pas que farà més endavant: deconstruir la sociologia de la desviació i reconstruir (a partir d'ella) una sociologia de la diversitat

Hi ha diversitat a molts nivells. La història social i la història natural són històries de la diversitat.

L'estudi de la diversitat ha qüestionat l'essencialisme.

La diversitat social pot quedar absorvida per la societat i deslligada de la biologia.

Però ha estat la diversitat biològica el que ha regit el procés evolutiu de les espècies (teoria de l'evolució de Darwin. Això ha estat així fins i tot entre els humans.

El problema és que avui dia la metàfora de l'adaptació (evolució de les espècies) s'ha convertit en un impediment per poder explicar el desenvolupament.

Però resulta que els humans som capaços de generar cultura (i d'extingir espècies, fins i tot nosaltres mateixos).

L'evolució humana no va començar com una evolució social (sociodiversitat) sinó que a l'inici l'evolució era de tipus biològic. Després va aparèixer la cultura i sobretot el llenguatge. Això fa que la diversitat entre els humans es faci molt més gran.

Nieto diu que la base de la diversitat es troba en la consciència del subjecte social, en part vinculada als substrats neuronals del cervell.

El subjecte no pot experimentar sensacions com la sacietat, la tristesa o l'alegria si no és en societat. Les conductes, les accions i la cultura es formen en la societat i això els dóna una dimensió històrica --> Construcció social.

Per interpretar com es construeix la societat hi ha dos grans corrents:

La '''Gran Teoria''' - que construeix teories generals - Per a Resnick se li diu ''racionalisme situat'' i al seus teòrics, racionalistes conceptuals.

La seva base són les estructures biològiques que constituciexen el fonament del racionalisme.

La '''Petita Teoria''' - que construeix teories particulars - Per a Resnick ''racionalisme situacionista'' o situacionistes.

Volen explicar les formes en què la la cognició es veu influïda i configurada pels contextos socioculturals i històrics.

Per a Resnick s'obliden dels individus i sobretot prescindeixen de l'origen biològic del desenvolupament individual.

Resnick el que vol es introduir l'individu en la teoria de la cognició situada i introduir el social en la teoria de les restriccions biològiques sobre l'aprenentatge. D'aquesta manera, acaba dient que tant les formes com els conceptes culturament acceptats poden ser coherents o contradir les estructures biològicament preparades.

--> Les races, per exemple, no responen a lectures únicament biològiques sinó que són construccions socials i culturals.

Un altre punt important, que Nieto pren de Wells que segueix Lewontin, és que es dóna més diversitat genètica dins de conjunts de població considerats iguals que no entre conjunts de població considerats diferents.

A més, segons Stoneking, en la societat karen la diversitat del cromosoma Y és producte de la patrilocalitat.

==> O sigui que cal acceptar que l'espècie humana té una base biològica molt important (sobretot la neurociència).

Però també cal tenir en compte que l'autoconsciència és una característica que separa l'espècie humana dels altres primats.

L'adaptació humana no és física sinó que es basa en canvis en el seu comportament que es duen a terme en primer lloc en la ment humana. Això dóna molta importància al '''llenguatge estructurat'''.

És la parla el que permet evolucionar a l'animal humà.

És en aquest marc on apareixen les conductes desviades, que no es donen a la natura: "''son productos no acabados del género humano''".

D'aquesta manera, la sociodiversitat és el resultat de la diversitat del subjecte en condicions socialment i contextualment diferenciades. La sociodiversitat és el producte de les diferències.

La diversitat de les cultures és el producte de les experiències individuals i de grup, de les relacions assimètriques de poder i en conjunt de les condicions existencials proporcionades per la realitat social.

Això és el que es veu en estudiar la diversitat sexual.

[[Acción desviada, conducta desviada y alteridad]]

--